Manuel de Pedrolo va néixer el primer d'abril de 1918 al llogarret de l'Aranyó, a la Segarra. Va ser un dels escriptors catalans més importants del segle XX. Va ser molt llegit i, tot i que va destacar com a novel.lista, va cultivar tots els gèneres: poesia, narrativa, teatre, periodisme, assaig... Tots li interessaven, tots li servien per explicar el seu pensament i per a recrear nous móns, que o bé retrataven una societat complexa i reprimida —políticament, sexualment, socialment—, o n'imaginaven una de nova amb unes altres possibilitats, sobretot d'alliberament, personal o col.lectiu.

Pedrolo, orfe de mare, va ser criat pel seu pare i la seva tia i va passar la infantesa i la joventut a Tàrrega, a l'Urgell. El seu pare pertanyia a la petita noblesa rural i, malgrat haver cursat la carrera d'advocat, no la va exercir. Era un home il.lustrat i catalanista. La vida li havia anat prenent tots els afectes i Manuel era tot el que tenia. Va ser alhora un admirador i un mecenes del seu fill —li va pagar l'edició del seu primer llibre de poemes: Ésser en el món— i un repressor. Gastava un caràcter fort, rampellut i geniüt i tenia idees pròpies sobre com volia que fos el seu fill.

Cal explicar, com a anècdota prou curiosa que, durant la República, Manuel, que era un adolescent, va organitzar una vaga al Modern Liceu, on estudiava. El motiu era banal; es tractava d'avançar les vacances de Nadal. Manuel va organitzar "piquets" per tractar d'impedir que els nois s'acostessin a l'escola. Els companys li van anar fallant, però ell, sol, va aguantar fins al final. El càstig va ser lleu: els mestres també li admiraven l'enteresa i l'aplom per defensar el que veia just.

A la tardor de 1935, Manuel va anar a Barcelona a acabar unes assignatures de batxillerat i a tractar de seguir la carrera de metge: volia ser psiquiatra. Algunes vegades, a casa, veient-lo "diferent", per falta de comprensió i de sensibilitat per entendre'l, li havien dit que era boig. Això l'afectava profundament. Havia estat un nen de pis, molt protegit i molt controlat. Aquesta temporada a Barcelona li serveix per descobrir la llibertat: als carrers ningú no el coneix, camina molt, freqüenta els billars, els cafè-concert, coneix noies assequibles. Es troba a gust en aquest món nou i no estudia.

Amb la guerra és mobilitzat. Ha fet un curset de practicant i anirà al front de sanitari. Diverses vegades li proposen de ser oficial. Sempre s'hi nega. Diu que ja que no li agrada obeir, tampoc no vol manar. A la guerra perdrà el germà i quedarà molt afectat.

Quan acaba la contesa ha de fer el servei a Valladolid. Des d'allí, escriu profusament a la seva promesa, Josefina Fabregat. Josefina és una noia obrera. La família d'ell s'ha negat rodonament a acceptar la seva tria. Esperaven una pubilla, que els refés l'economia i estigués a l'"alçada" de tota la seva titulació nobiliària.

Manuel no cedirà, però tampoc no plantarà cara. Acabada la guerra s'instal.larà a Tàrrega, víctima d'una gran depressió. Continuarà pensant que potser és boig. El pare el vol col.locar en un despatx, però ell no ho accepta. Es deixa "mantenir" amb l'herència de la seva mare. Llegeix moltíssim i escriu i baixa sovint a Barcelona a veure la promesa. Al cap de set anys de festeig, el pare cedirà i li muntarà un piset a la mateixa casa de Tàrrega on viuen ell i la tia. Manuel i la seva dona s'hi estan uns quants anys, fins que decideixen instal.lar-se a Barcelona. Hi farà mil feines i hi tindrà una filla: Adelais. Més tard, trobarà la manera de sobreviure amb dues dedicacions que li donaran més satisfaccions i li permetran de tenir temps per llegir i escriure i poder ser qui és: treballarà a l'editorial Albor, de Ferran Canyameras, on farà de tot, sobretot de "negre" literari: traduccions no firmades, textos d'encàrrec escrits amb pseudònim. I també farà de detectiu privat: seguiments, entrevistes i informes —lamentablement perduts— que destaquen per la seva precisió i una finísima percepció psicològica.

Anirà escrivint i guanyant premis, amb una recepció de públic i crítica molt bona, i iniciarà la seva faceta de traductor —ara al català— que li permetrà d'endinsar-se —una traducció és una immersió profunda— en els autors que l'apassionen i donar-los a conèixer al públic català en unes versions magnífiques.

Pedrolo pensa que la literatura catalana ha pecat de pairalista. Les seves lectures, encaminades pel seu pare, han anat cap a una altra banda. Li interessen molt els novel.listes americans del moment i els francesos: Dos Passos, Faulkner, Steinberg, Camus, Sartre, Lautrémont, Hemingway, Joyce, el nouveau roman ... L'interessen i l'influeixen. El trasbalsa i l'impressiona l'existencialisme, que tant s'escau a la seva manera de rumiar, i tant en les seves traduccions com en les seves novel.les de l'època, farà una aportació molt important a aquest corrent filosòfic —tan ple de preguntes— a la cultura catalana. Dels novel.listes americans, n'apreciarà la voluntat d'objectivisme i la manca de sentimentalisme, que no de sensibilitat.

Lector informador d'Edicions 62, passarà a dirigir-hi "La Cua de Palla", la primera col.lecció de novel.la negra en llengua catalana. A part de triar-ne els títols, en traduirà bastants i hi aportarà obra pròpia.

Després d'haver cultivat la poesia —és Mestre en Gai Saber—, el teatre, la narració curta, amb obres de molt bona qualitat, es dedicarà primordialment a la novel.la i a l'assaig periodístic.
Del centenar llarg d'obres publicades —la majoria força anys després de ser escrites, per culpa de la censura— no ens n'ocuparem ara. Basti dir que Pedrolo va tenir una acollida de públic excel.lent. Junt amb Josep Pla -tan divergent d'idees— és l'autor en llengua catalana més llegit.

A més de ser llegit, Pedrolo va ser "seguit". Hi ha dos temes importantíssims en el seu pensament que van tenir la seva traducció adient en els seus escrits: l'alliberament de la dona i l'independentisme d'esquerres dels Països Catalans.

L'alliberament de la dona
L'alliberament de la dona és una constant en els seus escrits. La visió de l'escriptor anirà evolucionant al llarg de les seves obres. Les primeres reflecteixen la situació de repressió a què la dona es veu sotmesa. Les seves protagonistes són dones víctimes d'un ambient social patriarcal, que ni estudien ni treballen, en tot cas, les més modestes, només segueixen estudis primaris i d'altres d'específics per preparar-se a fer feines de suport a les tasques masculines. Situacions que reflecteixen dramàticament la realitat social i política dels anys cinquanta i seixanta. Aquestes dones no poden triar, els homes ho fan per elles. La seva vida està supeditada a la del seu company, que l'escull i n'es l'amo, perquè la manté i és el garant de la seva virtut, fora de la qual no hi ha vida possible. Quan això es trenca, no hi ha sortida per a aquest ésser de segona. Algunes dones són l'excepció: són les altres. Les que han "caigut" o les que, sense cap altra alternativa, es dediquen a la prostitució. Des d'allí, encara acullen, escolten i donen als homes una felicitat que no troben enlloc més. I, així i tot, aquests les menyspreen. Els protagonistes pedrolians que saben trobar aquestes dones són més "comprensius". El seu deseiximent sexual i la seva valentia com a desafiadores de l'ordre establert els trasbalsa i els admira. Però mai faran de cap d'elles la seva companya.
Aquests homes buscaran aquests trets en les dones "normals" i faran servir tota la seva eloqüència per convèncer-les de les seves qualitats amatòries i com són de positives per a elles i per al seu company home. Aquesta actitud anirà fent-se cada cop més admirativa i Pedrolo descriurà d'una forma molt naturalista, sense morbositats, i d'una manera paulatina —també així que la censura desapareix— les extraordinàries facultats de l'home i la dona de fer-se feliços a través del sexe. L'admiració per la capacitat sexual de la dona serà molt gran.

També Pedrolo descriurà grans heroïnes. Ja en un camp marxista hi haurà les dones-companya, que faciliten la realització dels seus homes com les dones soles que tiren endavant —en aquest cas, sense sexe— sense la presència d'un home.

Un exemple feliç és l'Alba de Mecanoscrit del segon origen, que canvia les tornes. Aquí la protagonista-heroïna és ella, el seu company només és necessari per a fer-li un fill. Quan ell mori, ella continuarà sola, plena d'empenta i de capacitats.

Pedrolo va tocar el tema de la dona convençut que era un ésser ple de força, mal aprofitat, que necessitava conèixer i saber gaudir el que ell veia com un immens poder: el seu poder sexual tenir tots els drets com a persones.

Pensament polític
A Pedrolo li interessa el marxisme per la seva anàlisi econòmica, per la seva afirmació d'ateisme, pel seu mètode dialèctic. En la seva visió del fet nacional el seu referent és Lenin. Pedrolo és un demòcrata convençut, tot i que sap que l'opinió pública és molt manipulable i que els detectors del poder saben fer-se-la seva. Però, precisament per això, creu que l'obligació del ciutadà és informar-se i fer sentir la seva veu. Respecte al fet nacional Pedrolo té una consciència clara de pertànyer a una comunitat nacional i no ha acceptat mai la situació de sotmetiment a la qual aquesta nació està subjecta. No l'ha acceptada durant el franquisme i n'ha pagat les conseqüències. Passada la transició política i iniciada una època democràtica, a mesura que es perfilarà l'anomenat Estat de les Autonomies veurà que es basa més en renúncies que no pas en afirmacions. Segueix amb passió les diferents etapes del procés i comença a escriure articles clarament crítics o de rebuig de les situacions o dels fets que se succeeixen i que comenta amb extensos raonaments i amb una mirada severa. Es dol del desmantellament de la resistència político-cultural que durant els anys de dictadura ha mantingut el país en vida. Cap dels partits parlamentaris no s'ajustarà al seu ideal polític d'esquerra nacional i Pedrolo es marginarà del joc partidista tot mantenint contactes de simpatia amb els grupets que poden acostar-se a aquest ideal, que trobarà massa fragmentat i la unió dels quals no deixarà de reclamar.

Cal fer un incís i recordar que Pedrolo patia una espondiloartrosi, una malaltia que podia deixar-lo paralític. Havia de caminar molt i no fer moviments bruscos ni carregar pesos. La malaltia, l'inhabilitava, doncs, per a fer política activa. I també la seva extrema timidesa. No estava fet per a ser un home públic.

Escriurà incansablement sobre actuacions concretes del govern espanyol i sobre la política del govern de la Generalitat, amb el qual serà molt crític. En un moment donat i seguint una reflexió de línia marxista deixarà de declarar-se nacionalista i de fer les diferenciacions de nacionalisme agressiu i nacionalisme defensiu a l'ús. Anirà arraconant el mot i començarà declarar-se independentista. Glossarà la voluntat històrica d'opressió de l'Estat espanyol i demostrarà que una línia contínua només trencada per excepcions personals; afirmarà que la unió amb Espanya no és volguda pel poble català i que, per tant, té dret a la independència. Escriurà incansablement dins d'aquesta línia i sobre incidents concrets amb el govern de Madrid del moment o sobre actuacions del govern de la Generalitat amb les quals està amb desacord. Resultarà molt incòmode i també, és clar, en algunes ocasions inoportú i els pocs mitjans de comunicació en català —en el únics que vol col.laborar—, que no poden mantenir una autonomia econòmica, amb embuts i romancejant deixaran d'acceptar la seva col.laboració.

La vida retirada que ha dut sempre s'accentua encara més: només acceptarà entrevistes si parlen de la independència de Catalunya. Cap diari, cap revista, cap emissora de ràdio, i encara menys la televisió catalana, no gosaran o no podran enfocar aquest tema. Pedrolo, que estima intensament el seu país, no veu que la nova democràcia avanci cap a l'alliberament ple que ell voldria; fins veu retrocedir un tema delicat, però que fins aleshores era plantejable: el d'estructurar una forma d'unió entre els Països Catalans. La Constitució espanyola, que tants catalans han votat ho prohibeix expressament, i les forces polítiques no sols abandonen el tema i no estimulen els contactes sinó que fa afirmacions rotundes en contra. Aquesta situació i d'altres el deprimeixen profundament. Pedrolo és una persona d'una peça, clara i directa, poc diplomàtica i no gens manifessera, i les actuacions que no li agraden més aviat el sorprenen dolorosament. I la falta de tremp, prou general al país, l'entristeix. Veu que es fa gran i se sent sol.

La seva obra, cada vegada més complexa, ja no té aquell acolliment que tenia i a la universitat no se l'estudia. Deixarà d'escriure novel.les i redactarà un Diari on continuarà exposant les seves idees, inserint petits contes o poemes i ens farà testimonis de la seva malaltia que durarà més d'un any i acabarà sent definitiva. Morirà el 26 de juny de 1990, als setanta-dos anys. El seu llegat literari, ètic, polític, humà continua entre nosaltres.

Maria Ginés