fundació
18-09-2008
img noticia

Manifest en defensa del teatre pedrolià a Tàrrega

Dins el marc de la 28ena edició de la Fira del teatre a Tàrrega, es va donar a conèixer un important Manifest en defensa del teatre pedrolià, redactat per l'escriptor Jordi Coca que assumim íntegre i plenament. El manifest fa emfasi en la necessitat de recobrar a tota una generació d’ escriptors  que jugaren un paper trascendent i rellevant en la nostra literatura contemporània i que ara es troben oblidats.  Com el compromís social i amb el país que desenvolupà Pedrolo al llarg dels seus 40 anys de creació literària. A la presentació del Manifest, Adelais de Pedrolo, filla de l’escriptor i presidenta de la nostra Fundació, va recordar la vinculació del seu pare amb  la ciutat de Tàrrega  en la qual va transcórrer la seva infància i adolescència.

 

El Manifest fou inclós dins de l'estrena de l'espectacle teatral dels actors Àlex  Casanovas i Santi Ibàñez "Míting" que els va servir de preàmbul per a la  presentació davant de l’Ateneu de la capital de l’Urgell. En l’obra - de la companyia Zitzània- els actors presenten la creació d’un nou partit polític fictici, Entesa per Catalunya (eCat), del qual en són el Secretari General i President, respectivament.

 L’actor Àlex Casanovas va explicar que l’obra té molt a veure amb el paper que va jugar Pedrolo en la cultura i ha de servir, entre d’altres coses, per a no oblidar als nostres autors i d’on venim. A més de definir al eCat com a un partit catalanista i progressista.

Respecte l’obra “Míting” farà  una propera representació el proper 27 de setembre, a les 19 hores, a la Sala de Dalt de Manacor (Mallorca), dins el marc de la  XIII Fira de Teatre de Manacor.

 

 

Fotografia: Àlex Casanovas presentant la seva nova obra. Al seu costat Adelais de Pedrolo i Santi Ibàñez.

 

 

Manifest en defensa del teatre de Manuel de Pedrolo

 

 

A Tàrrega, en un context teatral i polític, és obligat referir-se al teatre de Manuel de Pedrolo. Gran novel·lista, narrador que ha cultivat tots els gèneres possibles, poeta, traductor, assagista, l’autor del Mecanoscrit del segon origen i de centenars de títols, també ha escrit un nombre considerable de peces teatrals. A causa d’una conjuntura complicada d’entendre però que s’explica fàcilment, les seves obres per a l’escena han estat literalment vetades en els teatres públics del nostre país. Diuen que és un teatre antic, que ja no interessaria a ningú, i en canvi els mateixos que diuen això es deixen enredar amb productes confegits a cuita corrents, on s’intenta recuperar el món absurd d’on precisament arrenca Pedrolo. La diferència està en que ell ho va fer durant els anys cinquanta i seixanta, durant la dictadura franquista, mantenint posicions molt clares en defensa de la llibertat, i des de postulats independentistes que feia tan explícits com aleshores era possible. En aquell mateix moment, arreu d’Europa, Beckett, Ionesco, Adamov i després Pinter, omplien els escenaris d’éssers que estaven lluny d’una idea limitada de realisme, però molt a la vora de l’arrel que ens mostra els humans en una lluita perpètua per la dignitat personal i col·lectiva. Les institucions públiques de la democràcia haurien d’haver mirat de nou el teatre de Pedrolo i, sota l’aparent senzillesa del seu missatge, ser capaços de veure-hi el patiment de les víctimes de tota mena de tiranies. No sé si hi ha cap altra clam més valent i més clar.         En comptes d’això, el teatre de Pedrolo dorm en un calaix. Si fos pels escenaris que aixequen el teló amb els diners dels ciutadans, també hi haurien quedat molt altres autors, com per exemple Oliver, Brossa i Espriu. Però aquesta rectificació que ha costat una dècada, només ha estat parcial: falten Palau i Fabre, Muñoz Pujol i un llarg etc. I d’altra banda ens volen fer creure que ja no cal tornar a la batalla, que ja s’han fet algunes obres d’aquestes autors --poques i conceptualment parlant de manera gasiva--, i que per tant ja ha acomplert amb l’obligació que se’ls reclamava. És a dir: se’ls reclamava que no estrafessin la història del teatre català. Però en realitat n’hi ha més d’autors que esperen reconeixement i justícia. I, és clar, com són tants, diuen que no es pot fer tot de cop, però miraculosament el cercle d’amics més propers d’aquells que decideixen estrenen contínuament i estic per dir que sense aturador i de manera incontenible.         Pedrolo, que és de qui cal parlar avui, és profundament humorístic, cosa que no impedeix que les seves obres siguin polítiques en el sentit més noble de la paraula. Són unes obres iròniques, amb personatges que, ben llegits, ens mostren la pregonesa de les seves emocions. No és, doncs, un teatrede consignes, no és un teatre experimental en el sentit pejoratiu que se sol utilitzar el terme per contraposar-lo a determinats productes que volen semblar moderns però que puden a escena comercial pels quatre cantons. Pedrolo és humorístic fins i tot en la manera d’utilitzar l’absurd que, contràriament al que es diu, no és superficialment transcendent. L’humor també és una eina per aprofundir la visió de l’ésser humà del segle XX. Beckett n’és l’exemple més clar. I Pedrolo, a la Catalunya que agonitzava sota la dictadura, a la Catalunya que havia estat derrotada i que tot just començava a refer-se a les portes dels anys seixanta, es mostra modern, divertit, agosarat, comprensiu amb els defectes humans però alhora exigent fins allà on és possible amb els compromisos, tot i saber que en el fons potser la lluita mai no s’acaba de guanyar. Per tot això reivindiquem Pedrolo.

Jordi Coca

 



Tornar a la pàgina inicial Veure altres notícies